“Soñar en Nablus”, Palestina en primera persona.

soñar

Avui a les 21h comencem, amb “Soñar en Nablus” documental del pratenc Sergi Sandua que narra la seva experiencia a Cisjordània. Comptarem amb ell i la Mireia de BDS Catalunya (campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel fins que acompleixi amb el dret internacional i els drets del poble palestí).

Sobre el documenal, llegim:
 

“Ópera prima de dos realizadores catalanes muestra un retrato sincero de las personas que conoció en su viaje, sus historias, alegrías y sufrimientos. Un retrato que evidencia la necesidad de denunciar las injusticias y los atropellos a los que son sometidos, día a día, miles de ciudadanos palestinos.

Documental que narra la historia de un joven español trabajador del aeropuerto de Barcelona (Sergi Sandúa), quien se interroga acerca del porqué del conflicto palestino-israelí y de las motivaciones de la lucha palestina.

-Premios: Ha ganado el 23/4/06 el IV Festival Internacional del Cine Pobre de Gibara, Cuba.”

Aturem el genocidi palestí!

Anuncios

Torna el Cicle de Cinema a la Fresca!

desobediencia-960x623

Aquest any hem trigat una mica en donar notícies. Ha estat difícil trobar moments per dedicar-ne al Cicle, però finalment el farem! Creiem que val la pena dedicar un esforç a passar aquests vespres agradables veient pel·lícules i fent col·loquis i xerrades amb les seves autores i/o protagonistes.

Aquest any serà una versió reduida: 3 dijous de juliol: el 17, el 24 i el 31, a la Plaça Pau Casals del Prat de Llobregat, al vespre.

Anirem donant informació de les projeccions i col·loquis en breu.

Ens veiem els dijous, desobedients!

#INFORMECT

Imatge

INFORME GENERAL sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública.

Pot ser premonitori, més aviat irònic, el fet que, tot i que el subtítol subratlli l’interés del film per sometre’s a una projecció pública, sigui poca la gent que l’ha pogut veure des de 1976. La poca oficialitat de l’Informe General de Portabella el condemna a l’oblit i a que, per alguns dels seus seguidors, es converteixi en una obra fetitxe amb ànsies de recuperar-la cada cert temps.

La pel·lícula retrata les filmacions clandestines obertament polítiques de Portabella i el seu entorn, amb una única interrogació: Com passar d’una dictadura a un estat de dret? Aquesta obra exemplifica com la figura del cineasta es converteix en icona de la transició per les seves vinculacions politicosocials, per llur intervenció destacada durant la preparació del Congrés de Cultura Catalana i a l’Assemblea de Catalunya. Segueix així la seva vida política presentant-se com independent a les llistes del PSUC, essent elegit diputat del Parlament de Catalunya i senador al Congreso Español (1980-84). Sense oblidar el seu famós suquet de peix a Palau-Sator, on es reunien personalitats de la vida política de diversos “colors polítics”, una contribució notable a afiançar els pilars de la Cultura de la Transició. El 2000 abandona tots els càrrecs que ocupava a Iniciativa per Catalunya i des del 2001 és president de la Fundación Alternativas.

L’objetiu d’aquesta trobada és el de contextualitzar el seu Informe en un espai i un temps, i reflexionar-lo en la Catalunya en transició. La pregunta, doncs, es transforma en una altra: és possible portar la Transició Nacional Catalana a debat públic? Aquest PROCÉS admet la participació d’àmplies capes de la societat o, ans al contrari, s’està forjant un PROCÉS “clandestí“, sense projecció pública, en temps de “democràcia”? En aquesta problematització del PROCÉS, aquest penetrar en el context, pot resultar un bon punt de partida incitar a un diàleg entre el cineasta i el periodista Guillem Martínez. Aquest últim, “inventor” del concepte CT (la desproblematizació de la cultura en favor de l’hegemonia del poder polític) a través de l’assaig col·lectiu CT o Cultura de la Transición, ha provocat un qüestionament generalitzat de la intel·lectualitat dels últims 40 anys. En la línea d’aquesta mateixa idea, en aquests últims temps, el periodista ha centrat el seu interès en l’actual Transició Nacional Catalana.

Dit això: en un hipotètic marc postindependentista, correm el risc de generar la nostra pròpia Cultura de la Transició?

—————————————-

INFORME GENERAL sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública.

Puede que fuese premonitorio, más bien irónico, el hecho de que, aunque se subraye en el subtítulo el interés del film por someterse a una proyección pública, sea poca la gente que lo ha podido ver desde 1976. La poca oficialidad del Informe General de Portabella lo condena al olvido y a que, para algunos de sus seguidores, se convierta en una obra fetiche con ansias de recuperarla cada cierto tiempo.

La película retrata las filmaciones clandestinas abiertamente políticas de Portabella y su entorno, con una interrogación única: ¿Cómo pasar de una dictadura a un estado de derecho? Dicha obra ejemplifica cómo la figura del cineasta se convierte en icono de la transición por sus vinculaciones político-sociales, por su intervención destacada en la preparación del Congrés de Cultura Catalana y en l’Assemblea de Catalunya. Sigue así su vida política presentándose como independiente en las listas del PSUC, siendo elegido diputado del Parlament de Catalunya y senador en el Congreso español (1980-84). Sin olvidar su famoso Suquet de peix en Palau-Sator, donde se reunían personalidades de la vida política de varios “colores políticos”, una contribución notable a afianzar los pilares de la Cultura de la Transición. En el 2000 abandona todos los cargos que ocupaba en Iniciativa per Catalunya y desde 2001 es presidente de la Fundación Alternativas.

El objetivo de este encuentro es el de contextualizar su Informe en un espacio y un tiempo, y reflexionarlo en la Cataluña en transición. La pregunta pues se transforma en otra: ¿Es posible traer la Transición Nacional Catalana a debate público? ¿Este PROCESO admite la participación de capas amplias de la sociedad o, por lo contrario, se está forjando un PROCESO “clandestino“, sin proyección pública, en tiempos de “democracia”? En esta problematización del PROCESO, este penetrar en el contexto, puede resultar un buen punto de partida incitar a un diálogo entre el cineasta y el periodista Guillem Martínez. Éste último, “inventor” del concepto CT (la desproblematización de la cultura en favor de la hegemonía del poder político) a través del ensayo colectivo CT o Cultura de la Transición, ha provocado un cuestionamiento generalizado de la intelectualidad de los últimos 40 años. En la línea de esta misma idea, en estos últimos tiempos, el periodista ha centrado su interés en la actual Transición Nacional Catalana.

Dicho esto: en un hipotético marco post-independentista ¿corremos el riesgo de generar nuestra propia Cultura de la Transición?

ESTRENA DEL DOCUMENTAL 4F A BARCELONA AMB L’OKUPACIÓ DE L’ANTIC PALAU DEL CINEMA DE LA VIA LAIETANA

“Després de 12 anys tancat, l’antic Palacio del Cinema de la Via Laietana torna a obrir les seves portes durant 24h sota el nom de CINEMA PATRICIA HERAS. Dedicat a la jove que es va treure la vida l’any 2011 per demostrar la seva innocència, avui hem vingut aquí per difondre la veritat sobre el cas que la va dur a la presó, a ella i a 3 innocents més: el cas 4F”.  Text extret del comunicat llegit en motiu de l’okupació del cinema.

L’estrena del documental es va fer el 8 de juny del 2013, en un acte de desobediència civil amb l’okupació del cinema abandonat de Via Laietana, que va ser rebatejat amb el nom ‘Patricia Heras’. A continuació us deixem dos clips que narren dita okupació.

Clip de la notícia de Sicom TV: 

Clip de la notícia de Tv3:

ROLANDO D’ALESSANDRO: SI TE’N VAS NO TORNIS

Rolando d’Alessandro, és un dels participants a la xerrada prèvia a la projecció del Documental 4F, ni oblit ni perdó.

Rolando és l’exemple de com la biografia personal esdevé un motor imprescindible per entendre la lluita col·lectiva. Sent un jove militant d’esquerres italià que, acusat injustament d’haver comès un crim comú, es veu obligat a dur la vida d’un nòmada desarrelat. És un pròfug que ha passat tres dècades perseguit per la Interpol i vivint sense papers, a l’ombra i fora de tot control oficial, tot i que ha treballat per a l’administració pública. La seva experiència personal coincideix amb molts dels episodis més convulsos de la història recent europea, ha participat de forma activa en moviments d’esquerra revolucionària que des de la dècada dels 70 sacsejaren la vida política italiana, la francesa i la catalana, a la recerca d’un món sense explotats ni explotades.

En aquests últims temps el Rolando és conegut per la seva implicació en diversos moviments com Rereguarda en Moviment o la querella contra Felip Puig per la càrrega del 27 de maig del 2011 contra els acampats del 15-M a Barcelona (article de La Directa sobre la seva visió de l’acció de la Brimo).

És interessant aturar-se en aquest article per veure quina visió té el Rolando sobre com fer front a les accions violentes estructurals o al que ell mateix anomena l’arbitrarietat del poder. Aquesta arbitrarietat pot ser combatuda i sovint derrotada, diu el Rolando, pels simples mecanismes que animen tota societat, quan aquesta és capaç d’esquinçar la teranyina de pors, manipulacions, violències obertes o encobertes amb que els dominants emboliquen i deformen la realitat. El cas de 4F com moltíssims altres demostren que el sistema no és tot poderós, que el gran germà no tot ho controla.

El repertori de resistències d’una societat és molt ampli: la solidaritat, la capacitat crítica, la desobediència, la deserció, la fuga, la creació i també la força, sempre que respongui i s’ajusti als valors que pretén defensar.

–      Intervenció de Rolando durant la presentació de l’Informe Anual d’Stop Bales de Goma: “És molt dura la lluita contra gent que sap torturar”

–      Entrevista a TV3 a Rolando en motiu de la presentació del seu llibre: Si te’n vas no tornis

http://www.tv3.cat/videos/4395891/Entrevista-a-Ronaldo-dAlessandro-versio-llarga

Pagesia per al Futur, una campanya de Delta Viu

Imprimir

La campanya Pagesia per al Futur, llançada per la plataforma Delta Viu a l’abril d’aquest any, consiteix en un seguit d’accions per tal de pressionar el Parc Agrari i les altres institucions de la comarca del Baix Llobregat perquè establssin mecanismes efectius d’accés a la terra i evitar així que hi hagi terres abandonades (veure el Manifest). Però el seu objectiu va més enllà, que la campanya sigui un inici per a aquesta lluita, i complementar-la amb la creació d’un inventari de terres en desús, la formació de futurs agricultors/res, la demanda de major protecció urbanística del Parc Agrari o la seva ampliació.

Dijous comptarem amb Raul Bastida, membre d’aquesta plataforma, qui ens explicaà com s’està desenvolupant la lluita.

“Ocupar, produir, resistir!”. Damià Caro, pels camins del Brasil i Somonte passant per Catalunya.

somonte el docu

Per a la xerrada que acompanyarà la projecció de “Los sin Tierra, por los Caminos de América”, comptarem amb el testimoni de Damià Caro, que ha viscut dos anys al Matro Grosso do Sul, ha format part del sector de comunicació del Moviment Sense Terra i de la Brigada Audiovisual de Via Campesina al Brasil. Allà ha après el lema “Ocupar, produir, resistir!” d’un moviment social que aglutina més de mig milió de famílies arreu del país.

Us preguntareu, la Via què? La Via Campesina és un moviment internacional que agrupa 200 milions de camperols i camperoles, petits i mitjans productors, pobles sense terra, indígenes, migrants i treballadors agrícoles de tot el món. En total, comprèn al voltant de 150 organitzacions situades en 70 països d’Àfrica, Àsia, Europa i Amèrica. Un moviment de masses que lluita per una sobirania alimentària i popular.
En Damià, periodista polifacètic i curiós de mena, forma part de l’Associació COMSOC – Comunicació Social. Amb aquest col·lectiu impulsa iniciatives multiplataformes (programes de ràdio, documentals, portals a Internet, concursos, llibres-CD, espectacles, i tallers) que contribueixen a potenciar moviments socials, com el de la sobirania alimentària i el turisme responsable, i cultures populars de tradició oral.
Precisament, el seu darrer treball és un documental sobre Somonte. Una pel·lícula en la què un grup de jornalers andalusos mostrarà com l’ocupació de terres els permet superar situacions d’extrema necessitat com són l’atur, els desallotjaments i les dificuldades per alimentar-se. En el dia a dia de la comunitat, els protagonistes del film proposaran una reflexió sobre les sortides a la crisi, des de ho col·lectiu i legítim, per aconseguir treball, pa i dignitat.
La pàgina sobre el documental: http://somonteeldocu.org/es/